La cultura d'una societat es fa i es desfà cada dia per la seva pròpia evolució i per les influències externes. Amb els avenços de la ciència i de la tècnica les societats occidentals s'han anat allunyant de la natura. Tinc la impressió que al Japó -i potser a Àsia en general-, malgrat estar sovint a l'avantguarda de la tecnologia, es manté encara un arrelament més ferm a la terra.

       Molts dels seus espais més emblemàtics -ja siguin santuaris, palaus o cases tradicionals- compten amb un espai verd, ajardinat, molt ben cuidat. Hi podem trobar arbres i plantes, peixos i flors, pedres i sorra, aigua i molsa... però també llanternes de roca, arbustos esculpits i sòlides construccions de materials naturals i peribles com la fusta o el bambú. Sovint tenen caminets que travessen turonets, platges pentinades amb dibuixos lineals, escales i ponts que podem recórrer. Recreacions de la natura que són refugis de tranquil·litat que conviden tant a la contemplació com a la meditació.

       Per tot això us presento "Jardí japonès", una sèrie fotogràfica que reinterpreta lliurement alguns  ambients naturals del Japó.